Mandonguilles de vedella i porc guisades a foc lent amb sípia i pèsols: un mar i muntanya dels de tota la vida, al carrer de la Cera, 49.
Les fem amb vedella, porc i cansalada picats, pa remullat amb llet, ou, all i julivert. Les enfarinem amb farina de cigró, les fregim i les acabem a la cassola, fent xup-xup, amb sípia, pèsols, tomàquet i ceba confitada. Queden toves i amb molt de suc: demana pa.
16,50 €
Les mandonguilles són tan antigues com la cuina escrita. Els romans ja en feien: en deien isicium, de picar, i el receptari d’Apici, del segle I, en recull una vintena. Com que no hi havia màquines de capolar, la carn es picava a mà, i això en feia un menjar de casa rica.
El nom ens ve dels àrabs: del seu al-búnduqa van sortir les albóndigas castellanes i, d’aquí, les mandonguilles catalanes, que ja surten escrites al segle XVII. A Catalunya es fan de porc i vedella barrejats, es fregeixen i s’acaben guisant amb un sofregit; al Barcelonès se’n diuen «mandonguilles amb suc». Amb pèsols són un guisat de primavera, que és quan n’hi ha, i al Barcelonès es fan, com les nostres, de porc, vedella i cansalada.
També són plat de fonda. Joan Amades explica que, a la Barcelona de començament del segle XX, per quinze cèntims es podia triar entre curadella, fricandó o mandonguilles amb suc. I Manuel Vázquez Montalbán, que va fer sortir Can Lluís als relats de Pepe Carvalho, defensava la mandonguilla tova, amb molla de pa i ou, davant de la que queda dura com una pedra.
La parella del nostre plat també és a La cocina de los mediterráneos, de Montalbán, amb el nom de «sepia con albóndigas»: sípia sofregida amb ceba i tomàquet, mandonguilles de porc amb pa remullat amb llet, i una picada d’ametlles al final.
Si t’agraden els guisats de cassola, prova també els cargols guisats Can Lluís (18,90 €).
Per saber-ne més: Història de la cuina catalana i occitana, vol. VIII, de Vicent Marqués (Edicions Sidillà, 2025), i La cocina de los mediterráneos, de Manuel Vázquez Montalbán (Ediciones B, 2002).
