Hi ha escriptors que visiten un barri. I n’hi ha que hi neixen, el porten a sobre tota la vida i el tornen convertit en literatura. Terenci Moix és dels segons. Abans de ser un dels autors més llegits del país, abans dels premis i de la televisió, va ser un nen del Raval que jugava a pocs minuts a peu del carrer de la Cera.
Un naixement de pel·lícula
Ramon Moix i Messeguer va néixer el 5 de gener de 1942 al carrer de Ponent, l’actual carrer de Joaquín Costa, on des del 2004 una placa recorda la seva casa natal. Ell mateix explicava a les seves memòries que la seva mare es va posar de part mentre mirava Luz de gas al cinema. No és estrany que el cinema acabés sent una de les grans passions de la seva vida.
Era fill d’un pintor i d’una modista que copiava els models de Hollywood de les revistes, i germà de la poeta i novel·lista Ana María Moix. El seu Raval era el de la postguerra: carrers estrets, veïnat que ho sabia tot de tothom i cinemes de barri on es refugiava cada dissabte.
El barri convertit en mitologia
Aquell Raval no va sortir mai de la seva obra. El va retratar a El dia que va morir Marilyn (1969), una de les novel·les clau de la literatura catalana de postguerra, i hi va tornar anys després a les seves memòries, El peso de la paja, que obre amb El cine de los sábados. En aquestes pàgines el barri és alhora escenari, família i mite.
La seva trajectòria va ser extraordinària:
- 1968: La torre dels vicis capitals, Premi Víctor Català.
- 1969: El dia que va morir Marilyn, Premi de la Crítica Serra d’Or.
- 1986: No digas que fue un sueño, Premi Planeta.
- 1992: El sexe dels àngels, Premi Ramon Llull.
Escrivia en català i en castellà, sense demanar permís a ningú, amb la mateixa barreja d’erudició i humor popular que tenien els carrers on es va fer gran.
A taula a Can Lluís
Per a algú així, Can Lluís no era un restaurant qualsevol. Era cuina de casa a dues passes de casa. Als anys setanta, el menjador del carrer de la Cera era un dels quarters informals del món teatral i intel·lectual de Barcelona, i Terenci Moix hi compartia sala amb Els Joglars, Dagoll Dagom, La Trinca, Ovidi Montllor, Rosa Maria Sardà i la seva germana, Ana Moix.
L’ambient de Can Lluís, proper i sense artificis, encaixava amb la seva manera d’entendre Barcelona: una ciutat que s’explica millor des d’una taula de barri que des d’un aparador. Aquí la conversa podia anar del cinema de Hollywood a l’Egipte dels faraons, les seves grans obsessions, amb la naturalitat d’una sobretaula llarga.
La prova més bonica és als llibres de signatures de la casa: el 1973, Terenci Moix hi va deixar una auca dedicada, al costat del torero que hi va dibuixar Rafael Alberti i de les dedicatòries de Saramago i Harold Pinter. Una auca, el format popular català de vinyetes i rodolins: difícilment podia triar res més propi del Raval.
Tornar sempre al Raval
Terenci Moix va morir a Barcelona el 2 d’abril de 2003. Les seves cendres es van repartir en tres llocs que resumeixen la seva vida: el port d’Alexandria, el poblat de Deir el-Medina, al costat de la Vall dels Reis, i el carrer de Joaquín Costa, al Raval on va néixer.
Avui, a pocs minuts d’aquell carrer, Can Lluís continua obert. Les taules on s’asseien ell i els seus contemporanis tornen a servir la cuina catalana de sempre. Si vols entendre el Raval que Terenci Moix va convertir en literatura, no cal llegir-lo només: pots venir a sopar-hi.
Reserva la teva taula a Can Lluís →
Llegeix també: Autors que van passar per Can Lluís · Manuel Vázquez Montalbán i Can Lluís
