Al número 49 del carrer de la Cera, al Raval, hi ha un restaurant que porta gairebé cent anys servint cuina catalana. Es diu Can Lluís des del 1929, però el local ja alimentava el barri abans d’aquell any. La seva història és, en bona mesura, la història de la Barcelona popular del segle XX: la fonda humil, la guerra, la postguerra, el teatre del Paral·lel, la rumba, els escriptors, el tancament i el retorn.

Aquest article recull la trajectòria completa del restaurant a partir de fonts oficials, premsa, entrevistes i documentació literària. Quan les fonts es contradiuen —i en algun punt es contradiuen—, ho fem constar en comptes de triar la versió més còmoda.

Abans del 1929: Can Mosques

Les fonts municipals i periodístiques coincideixen que, abans que aparegués el nom Can Lluís, al local hi funcionava una fonda coneguda com a Can Mosques. El malnom era d’allò més literal: a l’entrada s’hi col·locaven recipients amb bacallà i, amb la calor, el peix atreia les mosques.

Lluny de ser un nom vergonyós, condensava el caràcter de l’antic Barri Xino: pràctic, dens, humil, en la frontera entre comerç, habitatge, teatres i menjar barat. A pocs minuts hi havia el Mercat de Sant Antoni, el Paral·lel i les seves sales, petits tallers, pensions i famílies treballadores. El futur Can Lluís no va heretar només un local: va heretar una funció social, la d’alimentar qui tenia a prop.

1929: Lluís Rodríguez i Elisa Vilaplana

El 1929, Lluís Rodríguez i Elisa Vilaplana van transformar la vella fonda en un restaurant que va prendre el nom del propietari. L’any està fixat per la documentació municipal i es repeteix en nombroses fonts periodístiques independents. Gairebé un segle després, «1929» continua sent una part central de la identitat de la casa.

No es tractava d’un projecte gastronòmic ambiciós, sinó familiar i literalment domèstic: l’habitatge de la família era damunt del restaurant. Ferran Rodríguez explicava que ell mateix va néixer al pis de dalt. Aquesta arquitectura de vida —la cuina a baix i la família a dalt— explica bona part de la cultura posterior del local: la frontera entre client, veí, amic i convidat era permeable.

La carta girava al voltant de plats que demanen temps més que exhibició tècnica: carns guisades, casqueria, llegums, bacallà, sopes, talls humils i producte de temporada.

Guerra i postguerra: sopa a la porta

Durant la Guerra Civil, Can Lluís va continuar obrint, tot i que alguns dies no podia servir pa. Segons la crònica històrica que El País va publicar el 2005, després de tancar es formava davant la porta una cua de veïns que esperaven un plat de sopa.

El detall no és només emotiu: mostra que, en condicions d’escassetat, el restaurant funcionava com una petita infraestructura local d’ajuda mútua. La família no tant «participava en la Història» com la travessava cada dia al costat dels veïns.

Gener del 1946: l’explosió

És l’episodi tràgic central de la història de la casa. La fitxa oficial de patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ho fixa de manera concisa: el 1946 va explotar una granada de mà a Can Lluís i hi van morir el propietari i el seu fill.

Les reconstruccions periodístiques i familiars afegeixen context. Enmig de les restriccions elèctriques, el local era a les fosques quan la policia hi va entrar per detenir una parella. La dona va treure una bomba de mà de la bossa i la va llançar; després va començar un tiroteig. Lluís i el seu fill van ser traslladats a l’Hospital Clínic, on van morir els dies següents. Els enterraments van ser multitudinaris.

Les fonts no coincideixen en el dia exacte —s’han publicat el 23, el 24 i el 26 de gener— ni en el nombre total de morts, i el catàleg municipal es limita prudentment a l’any. Per això, en un text històric, és més rigorós escriure «el gener del 1946» i deixar el dia pendent de comprovació a l’hemeroteca primària.

La particularitat d’aquest episodi és que no va quedar només en el relat: l’explosió va deixar una marca física al terra, al costat de la taula de la família. Diverses fonts independents, entre elles l’escriptor Andreu Martín, han confirmat haver-la vist. Anys més tard, quan es va plantejar traslladar el restaurant, aquesta impossibilitat de separar la història del local va ser un dels arguments centrals de la família.

Continuïtat familiar i reconstrucció

Després de la mort de la primera generació, el restaurant no va desaparèixer. Van continuar el negoci un altre fill, Lluís, i la germana Elisa. Aquest és un tret essencial de Can Lluís: la història familiar es va interrompre diverses vegades per circumstàncies externes, però la funció del local sempre es va tornar a reconstruir.

Una nova etapa pública comença el 1965, quan Ferran Rodríguez va començar a treballar-hi als setze anys.

Els anys setanta: teatre, premsa i la carta en català

Als anys setanta, Can Lluís ja no era simplement un menjador familiar. La premsa el descriu com un dels quarters informals de l’ambient teatral i intel·lectual de la ciutat: Els Joglars, Dagoll Dagom, La Trinca, Terenci Moix, Ovidi Montllor, Rosa Maria Sardà, Ana Moix, Comediants, Vol-Ras, periodistes i figures de la Gauche Divine.

Hi ha un detall sovint infravalorat: Ferran va decidir catalanitzar el restaurant i, segons el seu propi relat, Can Lluís va ser dels primers establiments de Barcelona amb la carta en català. En ple tardofranquisme no era una decisió de màrqueting, sinó un gest cultural.

La memòria familiar recorda també que al local es va parlar de part dels fets relacionats amb la Caputxinada i que, als anys noranta, durant la vaga dels actors de doblatge, sempre hi havia un plat de menjar per als participants.

La rumba del carrer de la Cera

El carrer de la Cera és una de les adreces fonamentals de la història de la rumba catalana, i Can Lluís no es pot separar del seu carrer. Peret no hi era una estrella ocasional asseguda a una taula: formava part del teixit veïnal, gitano i musical del carrer. L’arxiu de la Fundación Secretariado Gitano conserva el record del Chacho, que hi anava sovint a dinar amb Peret.

En el 75è aniversari del restaurant, la celebració va continuar a Els Ocellets, un establiment gestionat per un altre membre de la família Rodríguez, on Peret i Joan Faneca van recordar temps passats.

Ràdio, rodes de premsa i tertúlies

Als anys setanta i vuitanta, el menjador va funcionar també com a espai mediàtic: s’hi van fer rodes de premsa, lliuraments de premis, presentacions i emissions de ràdio en directe. Hi ocupa un lloc especial el programa de RNE «Mis tertulias en Can Lluís», emès els divendres, amb participants com Jesús Mariñas i Pablo Dalmases.

És un cas poc habitual: el restaurant no era l’objecte del reportatge, sinó l’estudi. La ciutat parlava des d’una taula de restaurant.

Can Lluís a la literatura

Cap escriptor no va vincular Can Lluís amb la imatge de Barcelona tan profundament com Manuel Vázquez Montalbán, que va créixer molt a prop. En els relats del cicle de Pepe Carvalho, el restaurant apareix com un punt de transició entre el menjar i la memòria: el detectiu no torna a un local de moda, sinó a un espai de memòria del mateix autor. Turisme de Barcelona el va arribar a anomenar «el refugi de Carvalho», i les rutes literàries de Montalbán hi feien parada.

Carlos Ruiz Zafón hi fa menjar els seus personatges en tres novel·les: El joc de l’àngel, El presoner del cel i El laberint dels esperits. A la segona, en dóna fins i tot l’adreça exacta i el descriu com un local modest d’aparença, amb un aire de faràndula de la Barcelona antiga, cuina excel·lent i clientela bohèmia de teatre i literatura entre setmana. És, gairebé, el retrat literari perfecte del Can Lluís real.

Andreu Martín, per la seva banda, va incorporar el restaurant i la història de l’explosió a la novel·la Cabaret Pompeya. En entrevistes ha explicat que hi solia dinar i que coneixia la història de la bomba de primera mà.

Cinc llibres de signatures

Un dels estrats més sorprenents de la casa són els seus cinc llibres de visitants, que funcionen menys com un guestbook convencional que com un arxiu espontani de cultura urbana: textos, dibuixos, caricatures i dedicatòries fets directament a les taules.

• Rafael Alberti hi va dibuixar un torero, segons les fonts amb cosmètics de Núria Espert.
• Tony Curtis, de visita el 2000 durant el festival de Sitges, va dibuixar una casa amb un únic traç continu.
• Terenci Moix hi va deixar una auca dedicada el 1973.
• Hi ha també un original d’Ocaña, un disseny de Pertegaz i anotacions de dos premis Nobel: Harold Pinter i José Saramago.

Entre els noms documentats hi figuren, a més, Ernest Lluch, Joan Manuel Serrat, Pepe Rubianes, Tete Montoliu, Vittorio Gassman, Sara Montiel, Tip i Coll o Núria Espert. Els llibres tenen valor precisament perquè uneixen cultura «alta» i cultura popular sense jerarquies.

La cuina: la raó de fons

Seria un error explicar la longevitat de Can Lluís només pels seus visitants famosos. Totes les fonts gastronòmiques sòlides tornen a la mateixa idea: el restaurant era valuós perquè s’hi menjava bé i de manera comprensible. Fricandó, cap i pota, olla barrejada, bacallà, escalivada, guisats, arrossos i el cèlebre allioli formaven un repertori reconeixible i alhora prou personal.

Time Out i Turisme de Barcelona el van destacar entre el 2013 i el 2015 com un «secret» gastronòmic de la ciutat. I el llibre acadèmic A Taste of Barcelona, de H. Rosi Song i Anna Riera, incorpora aquest món gastronòmic a l’estudi de la història alimentària de Barcelona.

Messi, amb catorze anys

Una de les històries contemporànies més repetides sobre la casa té a veure amb un Leo Messi adolescent. Segons el relat de Ferran Rodríguez, Josep Maria Minguella hi va portar el jugador quan tenia catorze anys i va dir que aquell noi arribaria a ser un dels grans del Barça.

L’anècdota no demostra que el restaurant tingués cap paper en la signatura d’un contracte, però sí que il·lustra què era Can Lluís: un lloc on podies portar algú molt abans que fos famós, perquè ja era un lloc «propi» de Barcelona.

Del 75è aniversari al reconeixement oficial

Entre el 2004 i el 2005, el restaurant va entrar en una fase de reflexió pública sobre la seva pròpia història: la Cambra de Comerç en va commemorar el 75è aniversari, El País hi va dedicar un gran reportatge històric i al local mateix es va organitzar una exposició de fotografies antigues, postals, llibres i autògrafs.

El 2014, Can Lluís ja apareix en els llistats municipals d’establiments emblemàtics i en documentació d’Urbanisme. El 2019 va celebrar els noranta anys.

2021: la pausa

El 2021, després d’una etapa marcada per la pandèmia i per un conflicte prolongat al voltant del lloguer i la propietat, Can Lluís va aturar l’activitat. La reacció a Barcelona va confirmar que ja feia temps que es percebia com una cosa més que un negoci: un lloc de memòria del Raval, inseparable del carrer de la Cera, 49.

Aquella interrupció va obrir, alhora, una possibilitat. Durant mig segle el local havia funcionat sense una renovació tècnica integral. Un informe tècnic independent del 2023 va documentar instal·lacions obsoletes, xarxes d’aigua i sanejament en bona part d’origen, una instal·lació elèctrica que calia substituir gairebé sencera i patologies rellevants en bigues i forjats.

La reforma posterior no va respondre, doncs, a la voluntat de convertir Can Lluís en un altre restaurant, sinó a la necessitat d’assegurar-ne la continuïtat: estructura, electricitat, fontaneria, sanejament, ventilació, climatització i protecció contra incendis. Al mateix temps es van conservar i recuperar els elements que sostenen la continuïtat material del lloc: rajoles històriques, columnes i bigues verdes, fotografies i cartells antics, mobles frigorífics de fusta i la marca associada a l’explosió del 1946.

«Ravalejar»: la pèrdua convertida en sèrie

El tancament no va acabar en silenci. Pol Rodríguez va transformar l’experiència familiar en el projecte de ficció «Ravalejar», creat amb Isaki Lacuesta. A la sèrie el restaurant es diu Can Mosques, recuperant el malnom anterior al 1929, i el decorat es va construir com una reconstrucció minuciosa del local: rètol, carta, rajoles verdes, fotografies i retalls de premsa.

El 2026 la sèrie ha depassat àmpliament la història familiar —Berlinale inclosa— i s’ha convertit en una conversa sobre gentrificació, propietat i pèrdua de vincles urbans a Barcelona.

2025–2026: la història continua

L’etapa actual pertany a una nova família i a un nou equip. No hi ha continuïtat genealògica ni de propietat entre les dues famílies, i seria deshonest suggerir-ho. El que sí que hi ha és una continuïtat deliberada del restaurant com a institució urbana: la mateixa adreça històrica, el mateix nom, la conservació del patrimoni material, el caràcter familiar i la decisió de mantenir la cuina catalana tradicional al centre de la proposta.

La família Rodríguez va ser decisiva per construir i conservar Can Lluís durant generacions, i aquesta aportació forma part irrenunciable de la seva història. La nova etapa no la substitueix: n’assumeix la custòdia.

A la cuina, sota la direcció del xef Albert Güell, la proposta gira al voltant de cuina catalana de mercat, producte de temporada, guisats i fons. La carta manté un vocabulari estretament lligat a la memòria de la casa: cargols guisats, cap i pota amb tripa i cigrons, bacallà amb samfaina i allioli gratinat, peus de porc amb cargols, canelons a la catalana, botifarra amb mongetes, cabrit, mandonguilles amb sípia, bunyols de bacallà i crema catalana.

Durant el 2026, la premsa gastronòmica independent —La Vanguardia, Time Out, Mundo Deportivo, 20minutos, Baco&Boca, Addict Smile, Barcelona Secreta— ha anat documentant aquesta etapa. La conclusió compartida és que el retorn no va ser un gest simbòlic: el restaurant torna a tenir activitat quotidiana, clientela local i vida gastronòmica pròpia.

Un lloc de memòria que no és un museu

Els estovalles blanques, les fotografies, les rajoles, els mobles i la cicatriu del 1946 conviuen amb un servei diari de dinars i sopars. El valor de la casa no rau a congelar el 1929, el 1946 o el 1975, sinó a permetre que aquestes capes continuïn formant part d’un restaurant que funciona.

Per això la història de Can Lluís no s’ha d’explicar com la biografia d’un restaurant desaparegut seguida per l’aparició d’un altre. És una mateixa història travessada per etapes diferents: va començar formalment el 1929 sobre la memòria anterior de Can Mosques; va sobreviure a la guerra, la postguerra, la violència i les transformacions urbanes; es va convertir en lloc de trobada cultural i en espai literari; va travessar una pausa el 2021; i continua avui, al carrer de la Cera, 49.

Seure avui a una taula de Can Lluís no vol dir contemplar una reconstrucció del passat. Vol dir participar en una història que continua.

Preguntes freqüents

Quan es va fundar Can Lluís?

El 1929, quan Lluís Rodríguez i Elisa Vilaplana van transformar en restaurant la fonda que hi havia al carrer de la Cera, 49, coneguda fins llavors com a Can Mosques.

Què va passar el 1946 a Can Lluís?

El gener del 1946 hi va explotar una granada de mà durant una operació policial. El propietari i el seu fill van morir a conseqüència de l’explosió. Les fonts discrepen sobre el dia exacte, però el fet consta a la fitxa oficial de patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona.

És cert que Can Lluís apareix a novel·les de Zafón?

Sí. Carlos Ruiz Zafón hi fa menjar els seus personatges a El joc de l’àngel, El presoner del cel i El laberint dels esperits. També apareix als relats de Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán i a Cabaret Pompeya, d’Andreu Martín.

Can Lluís continua obert?

Sí. Després d’una pausa iniciada el 2021 i d’una reforma integral, el restaurant va tornar a obrir al carrer de la Cera, 49, i actualment serveix cuina catalana tradicional cada dia, per a dinars i sopars.

On és Can Lluís?

Al carrer de la Cera, 49, al barri del Raval de Barcelona, a pocs minuts del Mercat de Sant Antoni i del Paral·lel.