Hi ha carrers de Barcelona que s’expliquen amb arquitectura i n’hi ha que s’expliquen amb música. El carrer de la Cera és dels segons. Estret, curt, encaixat entre el Raval i Sant Antoni, ha estat durant dècades una de les adreces fonamentals de la rumba catalana i del barri gitano de Barcelona.

Can Lluís hi porta gairebé cent anys. I aquesta és una part de la seva història que sovint queda tapada per les altres: la dels escriptors, la dels premis Nobel, la de la bomba del 1946. Però sense la Cera —sense la seva gent, la seva música i el seu veïnat— no s’entén què va arribar a ser aquest restaurant.

La Cera, un barri dins del barri

El carrer de la Cera va concentrar durant bona part del segle XX una comunitat gitana catalana nombrosa i arrelada. Les famílies hi vivien, hi treballaven i hi feien música: a les cases, als patis, al carrer mateix. La rumba catalana no va néixer als escenaris ni als estudis de gravació, sinó en aquest tipus d’espai domèstic i col·lectiu, en festes, casaments i celebracions de barri.

És un context que costa d’imaginar avui, però que era el paisatge quotidià del local. A pocs minuts hi havia el Mercat de Sant Antoni i el Paral·lel amb els seus teatres i sales de música. Al mig, un carrer on la música formava part de la vida ordinària.

Aquesta és la primera cosa que convé entendre: Can Lluís no era un restaurant al qual la rumba «visitava». Era un restaurant dins del carrer on la rumba passava.

Peret, veí abans que estrella

Peret és el nom més gran associat a aquesta història. La premsa cultural l’ha vinculat repetidament al carrer de la Cera i, amb ell, a Can Lluís.

El matís important és aquest: no hi era una estrella ocasional asseguda una nit a una taula per fer-se veure. Formava part del teixit veïnal, gitano i musical del carrer. La relació amb el restaurant era la que tenen dues coses que ocupen el mateix espai durant molts anys.

La crònica històrica que El País va publicar el 2005 descrivia l’amistat de la família Rodríguez amb Peret i amb la comunitat gitana local com una part important de l’etapa més festiva de la casa. No és un detall decoratiu: explica per què el menjador va acabar sent un lloc on convivien mons que, sobre el paper, no s’havien de creuar.

El Chacho i les taules del restaurant

El testimoni més concret el conserva l’arxiu de premsa de la Fundación Secretariado Gitano, que recull el record del Chacho —una altra figura de la rumba de la Cera— explicant que anava sovint a dinar a Can Lluís amb Peret.

És exactament el tipus de font que dóna solidesa a una història com aquesta. No és una llista de famosos elaborada per un restaurant: és un músic recordant, en un document arxivat per una entitat aliena a la casa, on menjava amb els seus.

Aquesta rutina —dinar, no actuar— és el que converteix la relació en alguna cosa real. La rumba no anava a Can Lluís a fer un bolo. Hi anava a menjar.

Els Ocellets i el 75è aniversari

El 2004, quan el restaurant va celebrar els setanta-cinc anys, la festa va continuar a Els Ocellets, un establiment que les fonts presenten com una prolongació de Can Lluís i que gestionava un altre membre de la família Rodríguez. Allà, Peret i Joan Faneca van recordar temps passats.

L’escena diu dues coses alhora. Primera, que la xarxa gastronòmica de la família s’estenia més enllà d’un sol local, tot i que la Cera 49 continuava sent el centre simbòlic. I segona, que setanta-cinc anys després de la fundació la relació amb els músics del barri seguia viva: no era nostàlgia recuperada per a l’ocasió, era continuïtat.

Una taula on hi cabien tots

Als anys setanta i vuitanta, Can Lluís ja era un dels quarters informals del món teatral i intel·lectual de Barcelona: Els Joglars, Dagoll Dagom, La Trinca, Ovidi Montllor, Terenci Moix, periodistes, gent de la Gauche Divine.

El que fa singular aquest restaurant no és cap d’aquestes llistes per separat, sinó que totes passaven pel mateix menjador. Un reportatge d’ARA sobre la rumba de la Cera situa Can Lluís precisament en aquest encreuament: el lloc on coincidien Peret, Ovidi Montllor, Terenci Moix i altres figures de la cultura urbana.

No hi havia cap programació cultural darrere d’això. Hi havia un local barat, honest i obert al carrer, en un carrer on vivia molta gent interessant. La barreja va sortir sola.

Per què aquesta capa importa

És temptador explicar la història d’un restaurant centenari només amb els noms més brillants: els premis Nobel als llibres de signatures, les novel·les que el fan servir d’escenari, la placa commemorativa. Però aquests noms van arribar-hi per un motiu, i el motiu és el barri.

Can Lluís va heretar del seu carrer una funció social abans que una identitat gastronòmica: alimentar qui tenia a prop. Durant la Guerra Civil, quan alguns dies no hi havia pa, es formava una cua de veïns a la porta esperant un plat de sopa. Quatre dècades més tard, els músics del carrer hi dinaven amb la mateixa naturalitat.

La rumba de la Cera és, en aquest sentit, la prova que el restaurant mai no va deixar de ser del barri, ni tan sols quan la premsa el descobria com a lloc d’escriptors.

El carrer, avui

El carrer de la Cera ha canviat molt. La comunitat que va fer néixer aquella música s’ha dispersat en bona part, com ha passat a tants barris del centre de Barcelona, i la Cera d’avui poc s’assembla a la dels anys seixanta o setanta. La rumba catalana, en canvi, ha acabat sent reconeguda com una part central del patrimoni cultural del país.

Can Lluís continua al número 49. I aquesta continuïtat és, precisament, el que permet que aquesta història encara es pugui explicar des de dins del carrer, i no només des d’un arxiu.

Preguntes freqüents

Quina relació hi ha entre Can Lluís i la rumba catalana?

Can Lluís és al carrer de la Cera, una de les adreces fonamentals de la rumba catalana i del barri gitano de Barcelona. Els músics del carrer, entre ells Peret, hi dinaven habitualment, i la família fundadora mantenia una relació estreta amb la comunitat gitana local.

Peret anava a Can Lluís?

Sí. Diverses fonts el vinculen al restaurant, i l’arxiu de la Fundación Secretariado Gitano conserva el record del Chacho explicant que hi anava sovint a dinar amb Peret. La relació era veïnal, no d’aparició puntual.

Què eren Els Ocellets?

Un establiment gestionat per un altre membre de la família Rodríguez, que les fonts presenten com una prolongació de Can Lluís. Hi va continuar la celebració del 75è aniversari del restaurant, el 2004, amb Peret i Joan Faneca entre els assistents.

On és el carrer de la Cera?

Al Raval de Barcelona, molt a prop del Mercat de Sant Antoni i del Paral·lel. Can Lluís és al número 49.